Són els jesuïtes promotors del canvi a l'escola?

El programa d'acció educativa “Horitzó 2020” presentat pel jesuïtes ha tingut un impacte mediàtic força important.
Potser, el més significatiu de tot és el que anomenen "innovació disruptiva", la voluntat de posar en pràctica canvis que trenquen amb  paradigmes i idearis educatius antics. Ja fa temps que l'observació del que està passant a les aules, l'experiència docent i la reflexió teòrica de la pedagogia i les ciències de l'aprenentatge apunten a la necessitat de fer canvis estructurals al sistema. Mentre les administracions es dediquen a implementar polítiques per quedar bé en les informes de la OCDE, a les aules en general es viu una certa desorientació, i molts mestres cerquen solucions individuals a un problema que és estructural i col·lectiu.
Tot apunta a considerar la professionalitat dels docents com un dels elements centrals de la qualitat educativa, però aquesta màxima, que és certa, no va acompanyada dels canvis que precisa el propi sistema per modificar les pràctiques docents.

Simplement a tall d'exemple, la consellera Rigau, quan presenta els nous currículums, fa publicitat de la quantitat d'hores obligatòries per les matèries:  més matemàtiques, més anglès... Quan el que està en qüestió avui, com molt bé plantegen els jesuïtes, és més transversalitat dels aprenentatges, poder disposar d’espais oberts, flexibilitzar els horaris... Mentre nosaltres  continuem polemitzant sobre jornada continuada,  el que està en qüestió és la funció i el funcionament de les nostres escoles i el seu arrelament en xarxes d'aprenentatge més amplies.



Una escola nova per un temps nou

Cal constatar que alguns dels canvis profunds que demana l'escola afecten al conjunt del sistema, tan a les escoles públiques com privades i concertades. La pervivència d'un sistema dualitzat al nostre país, ha tingut i té conseqüències negatives per la equitat i l'excel·lència educativa. Però no és menys cert que els grans reptes de la construcció del model educatiu del segle XXI van molt més enllà del problema de la titularitat dels centres.
La lluita pels recursos, només pot assolir veritables objectius de canvi si va acompanyada d'un compromís per crear un nou model. Lluita i reivindicació han d'anar de la mà amb el compromís social, la implicació col·laborativa i la voluntat de trencar els motllos que l'administració burocratitzada  posa de manera reiterada.
Professionals i famílies hem de ser valents, animosos i amb capacitat transformadora, per tal que les administracions i altres agents educatius es vegin abocats a donar recolzament a la innovació.
Del document “Horitzó 2020” no ho comparteixo tot, però veig més coincidències que discrepàncies insalvables per fer camí. Els canvis més disruptius i necessaris a l’educació afecten per igual a tots els centres.

Educar i aprendre en un nou escenari

Podria semblar que a l'escola pública no existeix una preocupació teòrica i pràctica per implementar els grans canvis que la institució escalar demana a crits. Res més lluny de la realitat. La Federació Moviments de Renovació Pedagògica promou una important reflexió sobre "Educar i aprendre en un nou escenari", que pretén refer els nous idearis de la innovació educativa adaptant-los als profunds canvis que demana la societat actual.
Potser, la gran dificultat que té la renovació educativa als centres públics és l'excés de control i el conservadorisme instal·lat en l'administració educativa, que és la titular dels centres.
La creació de xarxes de col·laboració entre centres, i un esperit de treball en comú han de presidir l'acció per la innovació. Combinar la reflexió i la pràctica és avui més necessari que mai.
Hi ha molts centres públics, avui capdavanters de la renovació, i xarxes (Escoles 0-12, Escoles que aprenen, Xarxa d'Instituts innovadors, Comunitats d'aprenentatge, etc..) que repensen l'educació, malgrat haver de lluitar contra una patronal (les actuals administracions educatives) que impedeixen la renovació pedagògica.
Com expressa molt encertadament  Xavier Martínez-Celorrio,  la innovació  educativa a l'educació pública té un handicap fonamental: unes polítiques eductives nefastes implementades per unes administracions burocratitzades. Tant a Madrid com a la plaça de Sant Jaume, no s’aposta per l'educació pública com a eix vertebrador del sistema, sinó com un servei d'atenció subsidiari.
Seria força interessant i engrescador que un nou marc polític permetés la implementació de noves polítiques educatives transformadores. Per ara, el més calent encara és a l'aigüera.

Josep Miquel Lacasta

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada