Coeducar per transformar

El paper de la dona en l’actual esdevenir polític i social es troba encara en un punt bastant allunyat d’on podríem dir que la societat patriarcal, i el model equitatiu que tant anhelem, hagi trencat barreres i hagi posat la dona en llocs absolutament increïbles fins ara. En primer lloc, hem de definir-nos en la societat com a individus que viuen i conviuen en igualtat de condicions i oportunitats, com a persones, humans. Partint d’aquesta premissa no hi hauria d’haver distincions de gènere en cap aspecte de la vida. Aquesta afirmació la tindríem clara si no vinguéssim d’una societat clarament patriarcal, marcada pel paper de l’església i una història profundament arrelada a la tribu, on la dona era qui inicialment cuidava dels fills i el poblat i l’home es dedicava a portar el menjar a casa.

Aquesta societat històricament encarregada a tasques reproductives i de supervivència ha anat evolucionant i convertint-se en el que és ara. On sembla que les dones que han equiparat la seva tasca i el seu sou al dels homes, han hagut de renunciar a moltes de les coses que se’ls reclamava per la seva condició i on moltes i moltes dones pateixen moltes afectacions mèdiques a causa d’aquest paper social, arcaic, que se li havia atorgat al llarg de la història.

Podem evidenciar i posar en relleu que en el nostre terreny, el de l’educació, la dona és predominant a les facultats de magisteri i en el dia a dia dels centres educatius. Per què? Doncs perquè partim de la figura maternal, on la dona cuidadora ha de continuar amb aquesta tasca. No ho definiria com a quelcom negatiu, la paritat hauria de començar per petits gestos. És veritat que, conforme els infants van creixent i arriben a joves, reben atenció de professionals de l’educació d’ambdós sexes. Però, és perquè els homes hi han entrat més? O bé perquè s’entén que els homes són més especialitzats i experts en diferents temes? Difícil de respondre. No vull semblar purament feminista pel fet de ser dona, simplement vull evidenciar fets. No em molesta que hi hagi uns oficis en els que es decantin més els homes i altres les dones, sempre i quan, no es subestimi per ser d’un gènere o un altre o bé es menyspreï una tasca davant l’altra.

I aquí és on trobem el gran dilema, un dels conflictes actuals: la gran crisi de cures en la que ens trobem immersos. Si mirem la piràmide de població, veurem que hi ha una gran part envellida, que requereix d’unes cures especials i concretes. Per altra banda, observem  uns naixements molt per sota dels necessaris per tenir un sistema sostenible. Però sortint d’aquesta altra premissa, a qui li encarreguem tenir cura dels nostres infants quan homes i dones (equiparant tasques domèstiques, sous, feines...) treballem i estem fora de casa? I quan els nostres avis, pares, necessiten d’algú que els atengui constantment? Doncs sovint ho encarreguem a dones que, amb uns sous baixíssims o gairebé inexistents, se n’han de fer cura. Quin tipus de societat perversa tenim? Quin tipus de societat volem? Reflexionem.

No ens flagel·lem al pensar-ho, perquè sovint són les nostres mares, les nostres àvies, dones, germanes a qui encarreguem tasques i llargues jornades que no podríem suportar, que no acaben mai, però que encarem amb entusiasme o amb la resignació del “sempre s’ha fet així”.

Les polítiques han d’anar orientades a la conciliació familiar en majúscules, no només de la dona, que sens dubte ha de tenir un paper important en el teixit reproductiu de la societat i a qui li “toca” per la seva condició femenina de generar vida dins seu. Ho poso entre cometes perquè cada cop més dones, per conciliació familiar, pel fet d’haver de renunciar a carreres professionals i molts altres motius, estan deixant el fet reproductiu de banda o  bé l’estan posposant a edats abans insospitades. És veritat que a la crisi de cures se li ha sumat la crisi econòmica i que això també ha afavorit aquest fet.

Centrem-nos ara en el paper educatiu. Què volem ensenyar? Quin tipus d’individu volem formar/orientar/acompanyar per ser un ciutadà/ciutadana de futur? Està a les nostres mans. No cal que siguem puristes amb el vocabulari, siguem-ho amb els fets.

Moltes dones ens han marcat a nivell social, polític i pedagògic al llarg de l’esdevenir de la història. Rosa Sensat, Marta Mata i l’estimada Isabel Muñoz, han assentat les bases d’una educació que ens creiem, que anhelem i que cal transformar seguint els seus passos.

La transformació educativa ha de passar per canviar la concepció actual de l’educació a quelcom que ens faci obrir els ulls, a gestionar la coeducació com a una concepció normal i on el gran cavall de batalla és fomentar el compromís, la justícia social i la igualtat de drets davant la llei i la societat en general. Tenim un gran paper com a professionals de l’educació, defugint de tòpics i creant una escola coeducativa de debò, on els models a seguir no segreguin, no siguin sexistes i siguin models on equiparin el paper masculí i femení. No podem obviar però, que el que hem de fomentar és l’autonomia i l’esperit crític, atès que la publicitat, la família, la societat, encara generen models molt sexistes.

Empoderem-nos, generem esperit crític i mostrem que, al igual que el concepte de família, el model de persona també pot canviar, el paper social de l’escola ha de prendre força i ha de fer dubtar, generar espais democràtics on compartir aquests neguits i caminar en una societat més justa i equitativa en tots els aspectes.

Siguem doncs, el  motor d’aquesta gran revolta, tenim molt a fer per transformar l’educació i està a les nostres mans. Fem-ho!!!

Pilar Gargallo, 

Presidenta de la Federació de Moviments de renovació pedgògica